16 de gen. 2018

Leclercq, Merenciano i Pius XI

Quan tafanejo en llibreries de vell sovint, si n'hi ha, dono un cop d'ull a l'apartat de religió, i si hi trobo algun dels llibres que recordo de casa dels meus pares i el preu és raonable (és a dir, molt barat), el compro. Aquests llibres els afegeixo a la meva petita biblioteca de llibres religiosos, en la qual també hi tinc alguns llibres provinents directament de la biblioteca dels meus pares (que en el seu moment vaig guardar, quan vam desmuntar el pis familiar).

L'última adquisició d'aquest tipus (2 euros) ha sigut "El matrimonio cristiano", de Jacques Leclercq (1). El text va precedit de l'encíclica Casti Connubii de Pius XI (1930), a la qual pertany el fragment següent:

"Sobre el orden que debe guardarse, entre el marido y la mujer, sabiamente enseña nuestro predecesor León XIII, de santa memoria, en su ya citada encíclica acerca del matrimonio cristiano: 'El varón es el jefe de la familia y cabeza de la mujer, la cual, sin embargo, puesto que es carne de su carne y hueso de sus huesos, debe someterse y obedecer al marido, no a modo de esclava, sino de compañera, es decir, de tal modo que a su obediencia no le falte ni honestidad ni dignidad.'" (2) (3)

A continuació de la Casti Connubii hi ha la presentació del text de J. Leclercq a càrrec de Francisco Marco Merenciano, el qual també té algunes idees clares, per exemple, quan diu que "el protestantismo es a todas luces la causa de que la familia moderna haya llegado a estos límites nauseabundos de esterilidad".

No hi ha cap nota explicant qui és aquest Merenciano, de manera que encuriosit faig una ullada a internet. Segons sembla (ho dic així perquè a internet ja se sap que hi ha moltes manipulacions i mentides) aquest home, nascut a Llíria, era un psiquiatre que va ocupar la plaça de director del Manicomi de València. Com a psiquiatre es veu que combregava amb les idees d'Antonio Vallejo Nágera, màxim responsable dels serveis de psiquiatria franquistes després de la guerra i obsessionat (Vallejo Nágera) amb "el gen marxista", el qual considerava que abocava als seus posseïdors a conductes depravades i criminals. Però de l'Antonio Vallejo Nágera ja n'he parlat altres cops, ara no cal insistir-hi. (4)

Tornant al Francisco Marco Merenciano, segons sembla a l'acabar la Guerra Civil va denunciar (junt amb dos metges més falangistes com ell) al que havia estat el seu mentor i company, el metge Juan Peset, acusant-lo del delicte "gravíssim" de no haver-se pronunciat a favor dels militars sublevats. Peset va ser apartat de la seva càtedra de medecina legal (la plaça la va ocupar el mateix Merenciano), va passar per dos consells de guerra i el 1941 el van afusellar contra les tàpies del cementiri de Paterna. (5)

Si he incorporat la cita de la Casti Connubii i les informacions sobre Francisco Marco Merenciano és només per posar en relleu els referents que tria l'Editorial Rialp a l'hora de presentar el text de Leclercq. Perquè els contextos sovint són tan importants com els textos. Si més no per a mi, que si parlo d'aquest libre és perquè, tal com ja he dit, formava part de la biblioteca familiar, a la qual hi havia arribat (el més natural és que fos així) com a resultat d'alguna recomanació d'alguna de les persones de l'Opus amb les quals la meva mare es relacionava.

Pel que fa estrictament al text de Jaques Leclercq (canonge i professor de la Universitat de Lovaina), s'ha de reconèixer que fa un cert esforç per distanciar-se una mica d'alguns plantejaments de l'Església poc favorables envers les dones defensats durant segles per teòlegs, bisbes, predicadors i papes. Però el resultat és desigual, perquè el seu solatge al capdavall és el que és, i per tant se li veu el llautó. Per exemple:

"Para la mujer verdaderamente mujer, entregar su cuerpo al hombre es la más grande señal de amor, es el renunciamiento más profundo a si misma, el abandono de todas sus reservas, de su pudor, de su entrega en cierto modo en sacrificio, y se entrega a fin de dar al hombre la prueba suprema de su amor." (6)

Renunciament, abandonament, sacrifici... aquesta és la manera de ser una "mujer verdaderamente mujer"!

Bé, al capdavall (o al capdamunt) el que volia explicar és que, com que no puc presumir d'una gran memòria, quan puc procuro completar-la amb una bona documentació. Per això em vaig comprar aquest llibre, perquè el recordava de casa dels meus pares, i hi era perquè la meva mare llegia aquesta mena de llibres.

En aquest cas, tal com ja he dit és un llibre editat per l'Editorial Rialp (creada i dirigida per persones de l'Opus), precedit per la Casti Connubii i prologat per Francisco Marco Merenciano. Tot plegat és rellevant? Potser no, potser sí... en qualsevol cas a mi m'agrada recordar-ho.

--
(1) Editorial Rialp, 1950 - 6a edició, 1957. "Colección Patmos, libros de espiritualidad".
(2) El text citat de Lleó III correspon a l'encíclica Arcanum Divinae Sapientiae, de 1880. En el mateix apartat d'aquesta encíclica ("La finalidad del matrimonio en el cristianismo"), Lleó III també diu, se suposa que també "sàviament": "Puesto que el marido es cabeza de la mujer, como Cristo es cabeza de la Iglesia. Y así como la Iglesia está sometida a Cristo, así también las mujeres a sus maridos en todo.". En aquests casos els defensors de la ortodòxia catòlica suposo que argumentarien que Lleó III l'únic que feia era citar Sant Pau; i aquest és precisament el problema, que aquestes cites es van repetint al llarg dels segles. I hi ha qui encara les repeteix.
(3) El text de la Casti Connubii és el del llibre de l'Editorial Rialp, que no és exactament el mateix que ara surt a la web del Vaticà (puntuació, tractament de les majúscules i abreviatures)
(4) No s'ha de confondre amb el seu fill Juan Antonio Vallejo Nágera, també psiquiatre.
(5) No dono les referències exactes de les fonts d'aquestes informacions perquè contrastar les dades d'internet amb publicacions en paper (com p.ex. les memòries de Castilla del Pino) ara m'obligaria a un esforç que em fa mandra fer, sobretot tenint en compte que la vida i miracles d'aquest Merenciano no és el motiu d'aquest escrit. En qualsevol cas, el que he dit d'ell he vist que ho deien diferents persones, i en canvi no n'he trobat ningú que desmentís aquestes greus atribucions.
(6) p. 214. Una anàlisi seriosa del text de Leclercq requeriria una dedicació que tampoc entra en les meves prioritats, però alguns dels eixos importants podrien ser el del celibat com a estat més elevat de perfecció, o l'ús que fa de la paraula "amor", de vegades amb un significat i de vegades amb un altre (amb un resultat en conjunt bastant absurd). Pel que fa al que he dit dels seus esforços, un exemple de plantejament fàcil de compartir, i alhora lloable, pot ser aquest: "El fin de la educación no debe ser asegurar a los hijos una vida fàcil, sinó templarles para que sean capaces a su vez de afrontar una vida dura," El problema és que no s'acaba aquí la frase, en lloc d'un punt hi ha una coma, i després de la coma llavors segueix i ho embolica, "porque sólo las vidas duras son hermosas." (p. 328) Però aquesta idea ja enllaça amb el de les mortificacions, i com que ja n'he parlat altres vegades ara no cal tornar-hi.