15 de gen. 2018

Més divagacions sobre l'empatia i la compassió

1 "Compadecerse es 'padecer con', es decir, acercarse al sufrimiento ajeno con apertura de alma y capacidad de hacer propio este dolor, esa pena o esa carencia que sufre alguien a nuestro lado."

2 "Es la compasión lo que nos mueve, casi sin necesidad de pensar, a echar una mano a tiempo a quienes lo necesitan."

Ja n'he parlat alguna altra vegada: el que associo al concepte de compassió és només el que diu la segona frase, però no la primera. És possible que la primera idea, "patir amb", pugui servir per arribar a la segona, "actuar per minimitzar el patiment aliè". Però per arribar al segon pas no em sembla imprescindible passar forçosament pel primer. I per tant no em sembla ni sensat ni saludable lloar "aquest patiment afegit" com a virtut (el patiment de la persona compassiva, "sumat" al patiment de la persona compadida). (1)

Ho remarco perquè aquesta "no necessitat del patiment o sofriment" (una altra cosa és "la seva inevitabilitat", tal com diuen els budistes, però aquesta és una altra història) ens protegeix del perill que representa l'atribució d'un sentit positiu al sofriment "per ell mateix", ja que llavors hi ha el risc "que ens quedem en l'estadi del sofriment". Que ens hi quedem "sense ultrapassar-lo amb la voluntat d'alleujament del sofriment aliè". Passa de vegades, que hi ha "el desig" d'alleujar però no hi ha el compromís de fer-ho.

Del patiment "positiu per ell mateix" (sobretot el buscat voluntàriament, és a dir, la mortificació), el cristianisme n'ha fet històricament l'apologia, i alguns cristians de manera encara més reivindicativa, com per exemple en l'actualitat la gent de l'Opus.

Les dues frases inicials són del llibre "La brújula de la vida", de la Covadonga O'Shea (2). Al llibre hi ha moltes pàgines de molt sentit comú, absolutament reivindicables tant per una persona creient com descreguda (com jo). Alhora al llarg del llibre també es defensen uns models de societat i de família determinats, uns models que al final del llibre es fan cada vegada més explícits, i que s'acaben reblant així:

"(...) lo que tantas veces ha repetido a lo largo de sus años de pontificado Juan Pablo II: 'El eclipse de Dios lleva al eclipse del hombre.'"

I la Covadonga O'Shea amb aquesta cita es queda tan contenta. Com tan content es devia quedar Joan Pau II després de fer aquesta afirmació, una afirmació que va reiterar bastants cops, de manera insistent durant el seu llarg pontificat.

Perquè una cosa seria que la frase acabés amb "l'eclipsi de l'home 'religiós'"... però no, es tracta "de l'home", de l'ésser humà en general. És a dir, que s'entén que si no es creu en Déu no hi ha possibilitat "d'humanitat".

Quines coses... suposo que aquests són els perills dels excessos de teologia i catequesi.

--
(1) És un perill, fer servir una paraula (per exemple la compassió) atorgant-li diferents significats, sense que acabi de quedar clar quin és el significat concret que "nosaltres i en aquell moment" li atribuïm.
(2) Temas de Hoy, 2001 (p. 58 i 59). La Covadonga O'Shea és de l'Opus, entre d'altres activitats periodístiques durant molts anys va dirigir la revista de 'Telva', promoguda i dirigida per persones de l'Opus o del seu entorn.