Fullejo la biografia de Santa Gema Galgani (1878-1903) publicada el 1907 pel seu director espiritual, el pare passionista Germán de San Estanislao. (1) (2)
La vida d'aquesta pobra santa italiana em sembla tota un despropòsit. Des que era petita, amb el seu munt d'escrúpols i rareses, i després, mentre anava creixent, amb el cap cada cop més extraviat. Un desgavell afavorit pels seus desequilibris mentals, alimentats per la ignorància i el fanatisme de les autoritats religioses del moment.
Per exemple. Quan era petita, la nena Gema, per tal de no donar-se cap gust (tots els gustos podien ser incitacions al pecat) va deixar de mirar les altres nenes, i més endavant va decidir no mirar ningú. Vivia amb els ulls mirant sempre a la llunyania, al cel, per tal de preservar la seva puresa de les temptacions del món.
Després va demanar a Déu que li eliminés el sentit del gust, perquè el plaer de menjar també podia ser ocasió de pecat. I Déu la va escoltar, i a partir d'aleshores va tenir "la sort" de no sentir mai més cap gust al menjar. "Com si mengés palla", segons deia el seu director espiritual.
Carregada d'infinits escrúpols el seu desig d'humiliar-se i d'autocastigar-se no era mai suficient, i sentint-se la més gran pecadora del món va trobar una bona "ajuda" en l'ús dels cilicis i les deixuplines:
"¡Cuantas veces importunó a su confesor para que le permitiese disciplinar-se, llevar cilicios, cadenitas y otros objetos de mortificación! De tal modo sabía insinuarse que, con frecuencia, obtenía la ansiada licencia, recibiendola como gracia muy singular. (...) Era una faja armada con setenta puntas de hierro muy finas, una disciplina de hierro también, armada con cinco bolitas, y una cuerda larga, llena de nudos, guarnecida de puntas y clavos, que, muy prieta, se colocaba en la cintura." (p. 122)
Feia un ús tant constant i extrem de la mortificació que la seva salut no parava de deteriorar-se. Tot ho feia "seguint la voluntat de Déu", amb el qual parlava de tant en tant de tu a tu. De fet, Déu mateix ja li va dir abans de morir que seria santa, va morir amb aquesta garantia. Amb qui també parlava sovint era amb el dimoni, amb Satanàs, el qual, furiós perquè ella era tan pura, no parava de posar-li paranys i fer-li males passades, de vegades fins i tot atonyinant-la i deixant-la desmanegada i plena de ferides:
"Ayer, como de costumbre, pasé la noche muy mal. Se me presento el demonio en forma de hombre grueso, muy grueso, y alto, muy alto. Toda la noche estuvo pegándome y diciendo que para mi no habia salvación, porque estaba bajo sus garras. (...) Entonces se enfureció más, me dio un golpe en la cabeza (...) aquel perverso me dio tan gande empujón que me tiró de la cama al suelo, y el golpe me produjo tal dolor que perdí el conocimiento. En el suelo permanecí bastante tiempo. Gracias sean dadas a Jesús." (p. 138)
Això que he explicat, i les cites que he inclós, és només un petit tastet de la vida de Santa Gema: les 250 pàgines del llibre estan plenes d'estupideses, desproposits i crueltats com aquestes, recollides de manera diligent i fervorosa pel seu director espiritual. Per cert, Germán de San Estanislao va escriure la biografia de Santa Gema fent servir també com a font de documentació un llibre manuscrit per ella (amb la relació del infinits pecats que ella considerava que havia comés al llarg de la seva vida). Aquell llibre un dia el dimoni li va robar. I va ser gràcies a un exorcisme que va fer Germán de San Estanislao (a distància, des d'una altra ciutat), que el dimoni es va veure obligat a retornar el llibre a la santa. Això sí, tot sucarrimat a causa del foc de l'infern (ple de cendres que "els investigadors" van concloure que no eren terrenals). Germán de San Estanislao dóna fe de tot això.
Avui a aquesta pobre noia segurament li receptarien un neurolèptic per tal que deixés de tenir al.lucinacions i deliris. O potser no caldria, perquè en un ambient no tan intoxicat de fanatisme religios no li hauria alimentat ningú el seu absurd i desmesurat sentit de culpabilitat, no se li haurien estimulat els seu dejunis, les seves múltiples rareses, les seves mortificacions extremes, i d'aquesta manera potser no se li hauria desmarxat el cap i no haurien arribat les crisis psicòtiques.
El món de les malalties mentals és molt complicat. Hauria sigut millor la vida de la nena Gema si en lloc de ser una santa hagués sigut només una malalta? Ves a saber, potser la seva curta vida de "protagonista religiosa marcada per l'alè diví", la seva estranya vida, embogida ella i alhora venerada pels altres, malgrat tots els seus patiments potser va ser millor que la que hauria tingut com a malalta mental psicòtica, presumiblement ingressada en un manicomi. Mala cosa els manicomis de finals del segle XIX i principis del XX, no eren el millor lloc per tenir-hi la residència oficial.
A banda d'això, tal com ja he dit el que sobta més de la seva vida és l'estupidesa dels seus confessors i directors espirituals, admirats i feliços "amb el privilegi que Déu" atorgava a Santa Gemma. Aquells capellans bocabadats amb els fets "prodigiosos i sobrenaturals" que envoltaven la vida de la santa. Aquells capellans que admiraven les seves rareses de persona mentalment malalta, que aprovaven totes les tortures que ella s'autoinfligia. Que les aprovaven i estimulaven amb l'argument de sempre, que Jesús encara havia patit més, i que aquest patiment era necessari per tal de redimir els pecats de la humanitat, etc.
Per acabar-ho de rematar, el 1940 Pius XII la va fer santa, és a dir, la va posar com a model de vida per a tots els catòlics. Una pobre malalta mental, que no va tenir infantesa i a la qual una colla de capellans es van dedicar a fomentar-li el menyspreu cap a ella mateixa i la mortificació constant. Una aberració culminada amb la seva santificació pòstuma, quan el que hauria calgut si de cas hauria sigut que l'Església hagués demanat disculpes per la forma com la va tractar quan vivia.
Alhora que fullejo la biografia de Santa Gema fullejo també "La religión demostrada al alcande de los niños" (1841), del mossèn i filòsof Jaime Balmes (3). La fullejo en l'edició feta per l'Apostolado de la Prensa el 1948. Al final del capítol XXIX, titulat "Autoridad de la Iglesia en la prohibición de los malos libros", diu:
"¿Qué mayor veneno que un libro que pervierta las ideas o corrompa las costumbres?"
Doncs potser sí que cal anar alerta amb el que es permet publicar. I com a mostra de sensatesa, prudència i evitació dels verins, l'Església potser també podria donar exemple i evitar que es posessin en circulació llibres com aquest de Santa Gema. (4)
--
(1) La fullejo en una reedició de 1964, publicada a Madrid per "Administración El Pasionario". Diu que ha estat "Adaptada y puesta al día por el P. Basilio de San Pablo, C.P.", el qual té el detall d'indicar, quan cal, allò que són notes o afegits seus al text del P. Germán, per tal de poder diferenciar el que és de cadascú. Remarco que és una edició de 1964, i que va precedida d'un pròleg que actualitza la vigència del model de santedad de Santa Gema. Es va publicar el 1964, amb els corresponents nihil obstat, imprimatur i totes aquestes coses, quatre anys abans del maig del 68.
(2) Un passionista és un "membre de la Congregació de la Passió, fundada per Sant Pau de la Creu a Itàlia el 1720" (enciclopèdia.cat).
(3) Dic Jaime perquè tot i ser originari de Vic en els llibres seus que he fullejat veig que surt així i no com a Jaume.
(4) Sobre això de l'Església i la vigència de la mortificació, en parlava fa poc Jesús Juan Pardo, director de comunicació a Espanya de l'Opus (El Mundo, 14/11/2017). Li preguntava la entrevistadora, Irene Hdez. Velasco: "San Josemaría usaba el cilicio y muchos en la obra siguen haciéndolo, ¿ayuda a encontrar a Dios?" I ell contestava: "La mortificación corporal, con sentido común, no es un invento de la Obra, sino una costumbre cristiana. Es como ir al gimnasio. No es lo más importante, pero ayuda a estar en forma."
