"Cuando veas una pobre Cruz de palo, sola, despreciable y sin valor... y sin Crucifijo, no olvides que esa Cruz es tu Cruz: la de cada día, la escondida, sin brillo y sin consuelo..., que está esperando el Crucifijo que le falta: y ese Crucifijo has de ser tú." Camino, 178
Mossèn Escrivá feia servir la paraula "mortificació" per referir-se tant al fet de causar-se mal un mateix de manera voluntària (no calia que consistís forçosament en posar-se cilicis, podia ser-ho també per exemple posar-se una pedreta a la sabata), com a l'actitud de suportar les malalties o incomoditats quotidianes que, sense buscar-les, ens trobem per la vida. Amb el punt en comú del propòsit de penitencia i expiació, feia servir la paraula mortificació en els dos casos. (1)
Aprendre a suportar amb enteresa les diferents inclemències de la vida (problemes de salut, accidents, frustracions de tipus familiars o laborals, etc.), aprendre a suportar-les sense fer-nos carregosos pels altres, i si pot ser amb un somriure, és una actitud absolutament saludable. És una actitud que, a més de beneficiar als que ens envolten, ens beneficia en primer lloc a nosaltres mateixos, ja que evita que alimentem preocupacions i covem ressentiments. El benefici d'una actitud com aquesta davant les adversitats de la vida és obvi i immediat. Per a un mateix, siguis creient o descregut. Per tant, és del tot lloable que les religions fomentin aquesta actitud.
Però això no té res a veure amb posar-se un cilici i "oferir" el mal que provoca. Ara no toca fer consideracions teològiques o sociològiques sobre la història del pecat original, les culpes heretades i les expiacions, sinó només parlar del significat (literal o atribuït) de les paraules. I per tant s'escau remarcar que utilitzant la paraula mortificació en els dos casos, i vinculant-la també en els dos casos a la idea de la expiació (tan important per als catòlics), és fàcil que es provoquin confusions. És el que considero que li passava a la meva mare, que amb aquest tema de vegades potser es confonia (o la confonien).
Perquè en un context religiós en què la paraula es fa servir amb aquests dos significats alhora, encara que a algú li diguin que està exempt (pel motiu que sigui) de la mortificació activa, i que en el seu cas ja en n'hi ha prou amb l'acceptació dels mals patits, és fàcil que malgrat tot aspiri a la primera, estimulat per les persones que té per models, és a dir els sants (i en el cas de l'Opus, mossèn Escrivá i la seva devoció als cilicis). (2)
Però ja n'he parlat prou abans, de tot això de la mortificació, ara només volia incidir en el tema terminològic. Per tal de deixar més clara aquesta doble utilització de la paraula mortificació en la literatura i la pràctica de l'Opus, adjunto dues cites de Camino en què crec que queda ben reflectit aquest doble sentit:
"Esa palabra acertada (...) tu bondadosa conversación con los cargantes y los inoportunos; el pasar por alto cada día, a las personas que conviven contigo, un detalle y otro fastidiosos e impertinentes... Esto, con perseverancia, sí que es sólida mortificación interior." (Camino, 173*)
"¡Cuánto te cuesta esa pequeña mortificación! (...) -Mira: ¿has visto con qué facilidad se engaña a los chiquitines? -No quieren tomar la medicina amarga, pero... ¡anda! -les dicen-, esta cucharadita, por papá; esta otra por tu abuelita... Y así, hasta que han ingerido toda la dosis. Lo mismo tú: un cuarto de hora más de cilicio por las ánimas del purgatorio; cinco minutos más por tus padres; otros cinco por tus hermanos de apostolado... Hasta que cumplas el tiempo que te señala tu horario." (Camino, 899*)
D'altra banda, aquesta evident diferència "entre el mal inevitable i el mal buscat" té un altre faceta conflictiva (i generadora de confusió), que és el límit entre els dos tipus de mals. Abans he parlat de la pedra a la sabata (no és cap exemple inventat, sinó sentit explicar més d'un cop); he parlat de "posar-se la pedra a la sabata", però, què passa "si t'entra una pedra a la sabata" de manera accidental?
Si ens entra de manera accidental, el normal, sobretot si la pedra ens ocasiona molta molèstia, és que tan aviat com puguem ens aturem i ens traguem la pedra de la sabata. En canvi, si pensem que amb la incomoditat o mal que ens provoca estem contribuint a l'obra redemptora de Crist, tindrem motius per no treure-nos la pedra. De manera que "un mal trobat" (envers el qual d'entrada tindríem l'actitud d'evitar-lo), es converteix en "un mal buscat" (i que per tant té sentit mantenir-lo).
Hi ha moltes situacions que poden ser semblants a la de les pedres a les sabates, ja sigui a l'hora de gestionar sabates (coses, objectes) o relacions, persones.
Si hi ha persones a les quals la mortificació activa (el mal buscat) les ajuda a viure, en la mesura que se senten millors creients, això és cosa seva, no hi ha res a dir. I si hi ha algú a qui fins i tot l'ajuda a superar les seves eventuals depressions, doncs tampoc hi ha res a dir. Però aquest segon cas costa més de veure'l versemblant, i des del meu punt de vista no crec que fos el de la meva mare. Per molt que ella, com a bona creien, "volgués que ho fos". (3)
--
(1) Segons el diccionari la mortificació és la "privació, patiment, voluntari que hom s'imposa a si mateix per motius ascètics i religiosos". Cadascú fa servir les paraules com vol, però el cert és que parlar de mortificació com a sinònim de paciència o de positivisme davant les adversitats és abusiu.
(2) Suposant que a la meva mare no se li hagués fomentat "la mortificació activa", però d'això ja n'he parlat en un altre moment.
(3) Amb el resultat que a causa d'aquesta aspiració encara patia més; d'això ja n'he parlat també prou abans, del seu sofriment afegit a causa de no saber acceptar millor (i "sobrenaturalitzar" més) els seus sofriments.
